Cos-Art

Cos-Art

esquema_cosart_verd

Sessions col·lectives a
Dijous de 6 a 7:30 de la tarda, Escola L’avet, c. cardaire, 23 08221 de Terrassa
Divendres de 5:30 a 7 de la tarda, espai TOSCA c. Portal Nou, 1 de Terrassa 937840423
Sessions individuals a hores convingudes trucant al 670094053

Sol·licita la teva sessió de portes obertes escrivint a mteresa@mariateresavert.cat

https://www.youtube.com/watch?v=q3eylSoJf8Q

Cos-Art és un treball corporal creat per Yiya Diaz, pianista i pedagoga argentina instal·lada a Barcelona.

Cos-Art compta ja amb més de 50 anys d’experiència en la prevenció i superació dels problemes psicofísics que dificulten l’aprenentatge artístic de músics, cantants, ballarins, actors, poetes així com a eina eficaç per facilitar l’expressió fluida de la seva creativitat.

A partir d’una presa de consciència i reflexió sobre la manera com estem utilitzant el nostre cos i la postura que se’n deriva així com la forma en què ens movem en les diferents accions quotidianes o específiques, trobarem usos més correctes del nostre cos per assolir una acció sense tensió.

D’aquesta manera podrem prevenir o alleugerir mals d’esquena o articulars, afonia, estrès i dificultats respiratòries.

Realitzarem qualsevol acció- com sigui moure’s o pensar- d’una manera més fàcil i plaent, recuperant la connexió amb nosaltres mateixos i amb la musculatura més interna.

Aconseguim benestar i seguretat ja que disminueixen les pors i l’ansietat a l’hora de la interpretació musical.
Trets en comú entre diferentes escoles de consciència corporal

Nen desplegat amb dinosaure

  • — El model: el nen
  • — Unitat psicofísica de la persona
  • — Prendre consciència com a eina de treball
  • — El moviment com a eina de treball
  • — Construir la postura a partir de l’organització interna i el moviment
  • — Buscar la relació amb l’espai i l’entorn

1.El model: el nen

Partim d’un model que trobem en l’ésser humà en els seus primers anys de vida, en el nen. Per l’equilibri òptim de forces que el suporten, per la seva unitat i identificació amb el seu cos; per l’obertura; l’experimentació; la curiositat; la imaginació

2.Unitat psicofísica de la persona

Partir de la unitat psicofísica de la persona. El cos s’organitza de forma global. La solució d’un problema potser no la trobarem en el lloc on es manifesta el símptoma o el dolor, sinó en l’equilibri global. Adonar-nos que tot allò que ens mou, sigui pensaments, emocions actuen de forma simultània i indissoluble en el nostres accions. El cos no es pot dissociar de l’ànima, de l’esperit, de l’emoció, de la seva memòria  històrica biogràfica o evolutiva.

3.Prendre consciència com a eina de treball

Fer-nos conscients del com, més que en el què. Defugir les respostes automàtiques o mecàniques. En aquest context, la presa de consciència és un aprenentatge i retrobament amb un mateix.

4.El moviment com a eina de treball.

El moviment ens ajudarà a percebre quines forces estan actuant a l’hora d’assolir la meva fita i ens brindarà l’oportunitat de modificar la seqüència.

5.Construir la postura a partir de l’organització interna i el moviment

Què és el que ens mou i a través de quines estructures flueix?Com està dissenyada la persona per poder realitzar els seus desitjos? Si em vull desplaçar, com estic pensada per poder caminar, saltar o córrer? Si vull cantar, com està organitzada la meva persona per fer-ho?

Proposem una revisió de la nostra percepció de com està dissenyat el cos- persona. N’ oferim una versió que respecti aquest disseny. Haurem de tenir en compte que caldrà revisar la propiocepció , ja que ens haurem identificat amb els hàbits que hem anat desenvolupant tant si respectaven el disseny original com si li anaven en contra.

6.Buscar la relació amb l’espai i l’entorn.

Som com som perquè som allà on som. Som respecte al que ens envolta. La interacció amb l’entorn, amb les forces de gravetat, amb la voluntat de comunicar-me, amb l’aire, amb l’escalfor o el fred , amb les expectatives dels altres, amb les meves idees preconcebudes de com haig de moure’m, actuar, reaccionar… em conformen.

7.Els beneficis de la pràctica d’aquestes escoles:

  • una acció sense tensió, economia d’esforç
  • resistència
  • precisió tècnica
  • fluïdesa en el lliurament
  • millor connexió entre el ‘pensament-sentiment’ i el cos que l’expressa
  • major concentració i permanència en l’atenció
  • disminució de l’ansietat
  • augment de la seguretat en la interpretació
  • comprensió i acceptació de la paciència en el procés personal

8.El plantejament del treball

El plantejament de treball és també similar.

Davant del desig de realitzar qualsevol acció, sigui de pensament, paraula o motriu, de sobte ens trobem en que el nostre sistema no dóna la resposta esperada, no respon conforme al desig. Per exemple, vull aconseguir una veu més rodona, vull repetir aquesta frase 15 vegades sense cansar-me, vull fer tot aquest passatge sense necessitar agafar aire, vull aconseguir les agilitats més lleugeres. Sé què vull, fins i tot sé, teòricament, com aconseguir-ho. Però la vivència no es correspon amb la meva voluntat. Davant d’aquest fet, en primer lloc

  1. Atura’t
  2. Escolta, pren consciència. Una escolta pacient, sense exigències, una escolta profunda. Què està passant? des d’on em moc? Com respon el meu sistema? Quina resposta automàtica estic donant?
  3. Nova ordre o consigna. Arriba la proposta de cada una de les nostres escoles. Aquí és on veurem cadascuna de nosaltres com treballa aquesta descoordinació.
  4. Mou-te. Ens mourem des d’un altre lloc, sota unes altres premisses, amb un altre punt de partida.
  5. Escolta’t. Escoltarem com em sento ara? què ha canviat? com s’ha modificat la resposta al meu desig?

Proposta específica de Cos-Art

El que vull aconseguir és que l’ésser humà
pugui trobar els camins que li permetin
transcendir,  transformant-se en un
intèrpret d’ell mateix.

Fedora Aberastury

CIMG5626

  1. La meva relació amb  el Mètode Cos-Art

Des dels dels inicis en la meva recerca d’una veu flexible i dòcils als mandats de la meva necessitat expressiva, trobava que les diferents professores i professors que m’anava topant no sadollaven una inquietud més profunda, més global, més integral sobre aquesta meva recerca. I jo li deia a una meva amiga: Saps? és com si estigués treballant per les branques però no m’oriento d’on són les arrels i el tronc de la veu. I vaig seguir buscant fora del marc estrictament acadèmic: per la psicologia, pel treball energètic etc. I finalment, una bona amiga meva em va insistir que provés el mètode Cos-Art. Uf, vaig dir, quina mandra ara!

I van passar un parell d’anys més fins que em vaig decidir a provar-ho. Cos-Art va cristal·litzar moltes de les respostes a les meves preguntes. Vaig poder entendre i experimentar el com i el per què de l’emissió de la veu i estic fascinada de com n’és d’eficaç i infinit el treball que es pot fer des d’aquest mètode. Sóc conscient que hi ha molts camins que porten a Roma però estic molt contenta i agraïda d’haver trobar el que m’hi porta a mi.

  1. Orígens

El Mètode Cos-Art neix dintre de la tradició de la pedagogia pianística. Van ser dos músics, pianistes, Claudio Arrau i Fedora Aberastury, els quals  a partir de la necessitat d’entendre el comportament de les mans, van investigar la relació profunda que existeix entre el pensament, el sentiment musical i el cos que l’expressa.

Després fou Yiya Diaz, deixeble de Fedora, qui va seguir investigant en la mateixa direcció fins a sistematitzar aquest treball per convertir-lo en una pedagogia corporal que va anomenar Mètode Cos-Art.

  1. Per a què serveix el cos? Per què el volem net i lliure?

Per expressar-nos. Per desplegar allò que portem dins. Per viure la plenitud.Tenim una emoció dintre que vol manifestar-se.

L’etimologia de la paraula emoció:

El mot “e-moció” té la mateixa arrel que “moviment”, és “el que ens fa moure”. Etimològicament la paraula ve del llatí (emotio, -onis) i és una combinació formada per e(x) (enfora) i motio (moviment, acció, gest). Es refereix a la naturalesa de l’emoció que és experimentada pels humans i també pot ser atribuïda a qualsevol criatura que exhibeixi respostes complexes similars.

“Tota acció humana és a l’hora, un acte físic i emocional.
És molt difícil que dintre del seu quadre psicofísic, l’home actual, sense una profunda disciplina de conducta, pugui realitzar una acció determinada sense contreure gran part del seu sistema total.”
Fedora Aberastury

En aquest recorregut, de dintre cap enfora, aquesta força, aquesta energia,  troba uns obstacles,  uns entorpiments.

Proposta de lectura de l’organització corporal segons el Mètode Cos-Art

Quan som conscients de la proposta d’ organització, d’estructura que ens ofereix el nostre organisme; quan la respectem, l’afavorim; quan treballem en la mateixa direcció que ens proposa aquesta organització que ens ve donada i que és perfecte, de cop el desplegament es produeix perquè està latent.

El mètode Cos-Art proposa recórrer aquestes estructures per tornar a organitzar-se.

aquestes estructures que són dinàmiques, no hi són i prou sinó que es van construint a base de ser-hi i de retroalimentar-se:

  1. Centres energètics: plexes
  2. Cercles
  3. Direccions
  4. Zones de força
  5. Ressonàncies

Direccions

La llargada: el cos es desplega cap amunt i cap avall. es construeix amb forces que s’oposen: la que empeny cap amunt, la que s’arrela avall. I l’una alimenta l’altra: perquè baixo, pujo.
L’amplada: desplegament lateral, des del pla zenital cap als laterals.
Aquest és el recorregut i l’organització del sistema nerviós.
Només cal ser-ne conscients i permetre que flueixi.

Cercles

D’acord amb la proposta d’organització corporal, Cos-Art treballa 5 cercles

  1. Cercle vital i columna
  2. Cercle de comunicació inferior
  3. Cercle de comunicació superior
  4. Cercles de suspensió
  5. Cercle de l’espai vital

Cercle vital i columna

El cercle vital és el cercle d’energia que envolta el tronc, equilibrant-la a dreta i esquerra, dalt i baix, davant i darrera. Determina l’espai interior on habita la persona. El seu volum, els seus límits. Dintre d’aquest espai, visc jo. Aquest espai sóc jo. La meva identitat. M’integro i em reconeixo.

La percepció d’aquesta interioritat possibilita el coneixement d’un mateix i la connexió des del centre cap a la perifèria, augmentant la capacitat de comunicació. Energitza i vitalitza la totalitat corporal.
Es tracta d’anar alliberant l’energia que tendeix a concentrar-se en el cap i en pla sagital en direcció lateral, despertant la comunicació entre el centre i la perifèria.
Això genera un primer principi d’equilibri energètic intern.
Anem a buscar un estat del pensament des del qual sóc receptiu de com es mou el meu cos, des d’on  tinc la capacitat d’escoltar-ho.
Connectem aquest pensament amb la llengua, múscul de gran potència que requeriria una taula rodona per a ell sol i sobre el qual parlaré en la pròxima intervenció.
D’aquesta unitat, l’expansió lateral es canalitza a través de les aixelles i les engonals cap als braços i les cames, de manera que a través d’aquestes comportes unim el tronc amb les seves branques.

Cercle de comunicació inferior

El cercle de comunicació inferior integra tots els recursos de la zona del cos des dels malucs als peus i el dinamisme de les forces de gravetat actuant sobre d’elles.
Aquest cercle s’alimenta des del centre del baix ventre, des del hara, plexe hipogàstric, centre de gravetat del cos. Recorre les cames i els peus i ens arrela a terra.
A nivell estructural, són les potes inferiors del quadrúpede i com a tals, ens proporcionen potència, suport, recolzament, resistència.
Des d’aquest centre sentim les forces d’atracció de la gravetat així com les de suspensió. Cal equilibrar-les per poder sentir la ingravidesa en lloc del pes. Cap a terra i des de la terra, en un fluir constant en aquestes dues direccions.
Toca de peus a terra: està segur,

Cercle de comunicació superior

Des de la zona central del pit, entre l’estèrnum i la columna dorsal, trobem el plexe cardíac, centre del pit. Aquest, a través de les comportes de les aixelles, colzes, canells (túnel carpià, es comuniquen amb les puntes dels dits. D’aquesta manera les mans queden enllaçades per dintre.
Aquesta és la zona de l’afecte, del sentiment i de la relació amb el món. De la fluïdesa d’aquest cercle dependrà la nostra capacitat d’abraçar i de quina manera ho fem.
En el moment que establim aquesta connexió, les mans s’escalfen, es fan més sensibles i són capaces d’expressar el nostre afecte.

Cercles de suspensió

Els cercles de suspensió són els cercles que es produeixen entre els plecs longitudinals dels peus i la seva ressonància en les espatlles. Correspon als eixos anatòmics que vinculen l’espatlla, la cresta ilíaca i el peu. Aquests eixos es reparteixen la responsabilitat de la verticalitat amb la columna., donen suport a la cintura escapular i per tant, als braços.

Cercle de l’espai vital

És el que es crea al voltant del nostre cos, és el nostre camp d’acció, l’esfera que envolta la nostra persona.
És el cercle d’energia que es produeix al voltant dels extrems de les diagonals que convergeixen en el plexe solar.
El plexe solar és el centre geogràfic del cos, equidistant a les quatre articulacions majors: aixelles i engonals. És un nucli que genera la unitat de tots els oposats, centre que guarda en potència totes les direccions possibles: dalt i baix, davant darrera, amunt i avall, dreta esquerra…
Des del plexe l’energia es projecte a través de les diagonals integrant la doble oposició amunt i avall dreta esquerra.
Aquesta estructura ens proporciona la màxima expansió corporal i la transcendeix ja que entra a interactuar amb l’espai que ens envolta. Expandir-se amb aquesta consciència ens facilita la comunicació.
Com més en el centre, més enfora.

RessonànciesRessonàncies

L’estructura de la part més petita es correspon a l’estructura de la part més gran. És a dir: el dit té tres articulacions, el braç i la cama té tres articulacions i el tronc té cap, tòrax i abdomen.
Això fa que el treball que realitzis a les articulacions grans, malucs aixelles, es correspongui, ressoni de l’un a l’altre i també a la tercera articulació dels dits.
Això ens permet treballar les zones estretes, per exemple, per ressonància. Així, quan volem alliberar tensions al clatell, podem treballar canells i turmells, que ressonaran en el clatell. Dit d’una altra manera, la rigidesa del clatell la podem pal·liar alliberant canells i turmells. Des del punt de vista del sistema nerviós, aquestes ressonàncies estan avalades per un entramat de terminacions nervioses.

Ressonàncies 2

Només un incís sobre la mà:
És amb el treball de la mà que Fedora va desenvolupar tot el sistema de les ressonàncies. Les mans són les vertaderes eines de la persona.

Zones de força

Columna, llengua i les quatre potes constitueixen l’estructura de força fonamental.

En Cos-Art sempre diem: afluixar per activar, no per abandonar-se.
Hem de proporcionar l’accés a l’estructura de força.
Aquestes zones de força, a més a més de permetre que corri la força alliberada de les articulacions, serveixen en un primer estada perquè altres forces més externes no actuïn. Primer fan de contrapès, després són apuntalament.
Aquestes zones són, com deia, llengua, columna, zona interior del braç de l’aixella al colze i part posterior de la cama del maluc al genoll.
La consciència que activa aquestes zones, allibera la musculatura més externa.

De quina manera treballem?

La consciència

La consciència, per si mateixa, és una font d’energia.
Prendre consciència d’un estat, d’una estructura, dóna força a aquest estat, a aquesta estructura.
La força de l’inconscient és per a tots nosaltres ben coneguda. Així com aquesta ens dirigeix i ens conforma sense la nostra participació responsable, la consciència ens permet decidir què faig i des d’on ho faig responsablement.
Cal recobrar una gran obertura de l’espai mental des del qual podem arribar a usar conscientment las propostes del moviment emocional a través del corporal i del psíquic
Aleshores la Consciència és un camp magnètic factible de ser usat com a combustible per “encendre”el poder de les neurones i amb aquesta matèria energètica viva percebem com aquest  fenomen llisca per tot el nostre organisme.
Es tracta d’adquirir la consciència del transit de la paraula pel cos; en definitiva, corporeitzar el llenguatge.

La paraula, el pensament

El vehicle, l’encenedor és doncs, la paraula, la paraula feta acció en el moment que és pensament. Per això parlem de la paraula-pensament.
Al principi existia el qui és la Paraula. La Paraula estava amb Déu i la Paraula era Déu.

La utilització del pensament – paraula ens permet que allò que ens proposem, succeeixi. En el moment en que jo romanc en una consigna i l’alimento constantment, sense solució de continuïtat, sense intermitències, amb el pensament adequat, allò que em proposo, s’esdevé, la vibració de la paraula, allò que desperta en mi, fa la feina.
No ens hem de quedar amb la sensació del pensament sinó pensar i seguir pensant, deia Fedora.
És la paraula, amb la seva càrrega d’intencionalitat, la que ha de ser el vehicle per on la força faci que la paraula sigui acció.

El moviment

El moviment és el fruit de l’energia dirigida des dels centres energètics i de l’alliberació de l’energia acumulada en les articulacions .
El moviment no té res a veure amb moure, el moviment és la resposta al Saber. Moure és la interpretació d’un moviment desitjat.
Quan prenem consciència d’una zona, es produeix un despertar d’aquest lloc que genera un desplaçament interior que produeix moviment; quan hi ha moviment es concreta la modificació desitjada. En la quietud no es concreta la modificació volguda.
La força infinita de l’alliberació d’energia, del desplegament, de l’afluixar, crea el poder del moviment. Perquè es permet que l’energia flueixi precisament per l’acció del moviment.

Portem tota una existència que arriba de no sabem quan, primant la idea conceptual de creure que la força s’ha de desenvolupar directament en els músculs, privant a la matèria primera que pugui actuar com a medi vital, la qual cosa crea un impossible de cara a la integració total de les energies representatives de tota expressió de desitjos vitals i sí  en canvi , va crear un jo de urgències immediates, mancat de paciència, de compenetració, de seguretat, un jo que ens recolzà en la nostra recerca occidental de conceptes fora de la possibilitat d’entendre, que dóna l’harmonia del Ser, és un acord total fins a l’ànima.

Com treballem la veu, el suport i la respiració des del mètode Cos-Art?

Estem debilitats  pel l’excés de tot.
Fedora Aberastury

Aplicant els principis que he descrit
Concretament:

  • Treballar amb l’ instrument en silenci
  • Articulacions de la mandíbula
  • La llengua
  • Articulació atlanto – occipital

Treballar amb l’ instrument en silenci

Els cantants estem tan absorbits  pel so, que quan sonem, no tenim percepció per a res més que per a : com és el meu so?
Això fa que la percepció de què estic fent perquè soni així quedi molt desnodrida.
Per això recomanem treballar l’ instrument en silenci. Contràriament al que podem pensar, això escurça el camí cap a una emissió lliure.
Especial esment en

Articulacions de la mandíbula

Les tensions del maxil·lar inferior estan íntimament lligades al concepte sociocultural sobre aquesta part del cos: el maxil·lar inferir sortit és un senyal de poder, de força, un desafiament, un posar-se en guàrdia. Per contra, tenir el maxil·lar inferior relaxat, penjant, de manera que baveges, així com fan els bebès, és associat a manca de control, a badoc, fins i tot a babau. ”Serrar les dents equival a símbol per fortalesa de caràcter , que et saps fer valdre i de masculinitat.” (Alavi Kia)  Davant d’això, podem imaginar les dificultats amb les que ens trobarem quan vulguem relaxar la mandíbula. Ara bé, la mandíbula tensa impedeix completament la llibertat de la gola i el pas als ressonadors. Cal veure la mandíbula com una cinquena extremitat que penja del crani, i amb molta paciència alliberar la tensió que acumula, deixant pas a la comunicació entre ressonadors i suport vocal.

La llengua

Els homuncles són una forma d’il·lustrar la localització i la quantitat d’espai en el cervell destinat a una determinada funció.

Homnúculo Penfield

Directament relacionada amb la mandíbula hi ha la llengua. En proporció a les seves dimensions la llengua és el  múscul que té més força de tot el cos. “Des del punt de vista psico sexual la llengua és com un cinturó de castedat. De la mateixa manera que un cinturó de castedat ens envolta i no permet que ens penetri res, així mateix la llengua tira enrere i no permet que surti res. La llengua tanca la gola i no permet que en surti el so que s’hi produeix. De la mateixa manera que vestim el nostre cos amb peces de roba incòmodes depenent de la moda, la tensió de la llengua i la mandíbula vesteixen la nostra veu d’acord amb la conformitat.” Samuel Arthur Joseph. Serrem les barres per aguantar un xàfec o per evitar parlar, dir allò que no podem dir. “Ens mosseguem la llengua” per a no expressar-nos. ” Les tensions de llengua i mandíbula amaguen el nostre so, que sense aquestes “proteccions” se sentiria vulnerable.” Samuel Arthur Joseph.

De fet, una de les pors més grans en la nostra societat és la por de dir allò que sentim, por a dir allò que volem dir per temor a ser mal interpretats o directament rebutjats, per falsa modèstia, per educació, etc Ara bé, cada vegada que diem sí quan volíem dir no, cada vegada que som amables tot i estar enfadats amb el nostre interlocutor, maltractem la nostra veu. A  més a més emmagatzemem en alguna part del cos l’energia que no hem fet servir per expressar-nos,  en forma de tensions. “Mossegar-se la llengua” vol dir ofegar la veu.

La mucosa de la cavitat oral, que és al principi cavitat nasal, és d’orígen ectodèrmic, per tant és el passatge sensitiu entre el món intern i el món extern. El seu únic proveïment prové dels cinc nervis cranials (V, VII, IX, X, XII) suggereix imediatamente seva estreta relació amb els centres més alts del cervell.

La seva íntima connexió amb el cervell i la seva relació amb la vida mental inicial és evident per la quantitat de nervis cranials que la innerven, aquesta connexió s’expressa finalment en el llenguatge.

Els nervis que arriben a la llengua, al diafragma ia la mucosa sensorial de la boca estan tots correlacionats amb el reflex de succió i al voltant d’aquest important mecanisme es desenvolupa la vida sensorial del nen.

Totes les escoles d’educació emocional, de creixement personal, ens diuen que és més eficaç canviar de proposta que no pas voler reprimir o anul·lar una proposta. És a dir, és més eficaç dir-li a llengua: fes això que no pas dir-li, no facis allò. En aquest sentit, la proposta de Cos – Art és molt potent perquè recupera la llengua com a promotora del moviment. Li retorna el protagonisme que li és natural.

La llengua pronuncia la paraula, la llengua és com una metàfora, es converteix en la clau, la portadora d’un llenguatge nou, la llengua és un vincle directe amb el nostre món.

recuperar la llengua com l’ajuda de l’expressió, de les forces que empenyen enfora.

Pensem en quan ens servim de la llengua per facilitar la motricitat fina. Doncs anar a buscar aquesta llengua, la facilitadora del moviment, la que ens connecta el pensament amb el cos.

Articulació atlanto – occipital

atlas

 

 

 

 

 

 

 

 

Atlas, el que aguanta el món
Aquesta primera articulació que permet la unió del cap amb el coll. la atlantooccipital és la vèrtebra que ofereix més prestacions
És la segona de les articulacions que en cos art anomenem articulacions mare.
Allò que succeeix en elles, donarà la tònica a la resta de les articulacions

Respiració

La respiració com un moviment total del cos, un moviment on hi estan implicades totes les articulacions.
Expansió de la caixa com a disseny natural: la costella té una torsió que l’empeny a expandir-se d’una manera inherent.
Per a que els pulmons s’omplin d’aire en el moment de la inspiració, una força exterior els ha d’estirar, obrir en tres dimensions. Ara bé, la majoria de les persones s’imaginen aquest procés a la inversa i pensa que és el pulmó el que, quan s’infla per si mateix, empeny les costelles perquè s’obrin.

Baix ventre arrelament peus

El baix ventre, centre de gravetat del cos i lloc de recolzament de la veu, està connectat interiorment amb els peus. Prendre consciència d’aquesta relació i del corrent energètic que la transita permetrà la projecció de la veu en l’altra direcció.
Aquest és un principi fonamental, el de les forces que s’oposen, que també es recolza en la la 3a llei de Newton. És la llei d’acció-reacció. Aquesta llei diu que sempre que un cos exerceix una força sobre un altre cos, aquest segon cos exerceix una força igual i de sentit contrari sobre el primer.

Com és una classe?

Es treballa una part estirats, una part drets
En grup o individual
El professor guia a través d’unes consignes concretes que et van portant pels diferents circuits i estructures